Dissabte 5 de Setembre a les 10:30h al CSLC

El Museo Marítimo de Barcelona (en catalán: Museu Marítim de Barcelona) se encuentra ubicado en el edificio de las Atarazanas Reales de Barcelona, fue un espacio dedicado a la construcción naval entre los siglos XIII y XVIII, que se encuentra documentado con fecha del año1243, donde se señalan los límites de Barcelona, haciendo mención de unas atarazanas.

Dijous 3 de Setembre a les 17:30h al CSLC

Carl Casper (Jon Favreau), un chef que pierde su trabajo por negarse a aceptar las exigencias del propietario (Dustin Hoffman), emprende un proyecto de venta de comida en un camión junto a su ex mujer (Sofia Vergara) y su mejor amigo (John Leguizamo). Al mismo tiempo, también intentará unir de nuevo a su familia. (FILMAFFINITY)

Dimecres 2 de Setembre a les 17h al CSLC

Si el capitalisme industrial produïa mercaderia amb valor de canvi i el capitalisme postfordista es va desplaçar cap a la producció de subjectivitat, avui la plusvàlua es concentra en la autoproducció d’identitat. S’ha imposat la lògica del subjecte de l’autoexplotació. La retòrica de l’emprenedoria i la publicitat ideologitzada són inequívoques : Do it Yourself; I am What I am. Aquesta nova consigna productiva – fes-te a tu mateix – provoca una generalitzada hiperactivitat nerviosa. A cada moment ens trobem desota l’obligació de pendre infinites petites decisions en tots els àmbits (laboral, emocional, social, ..) que han devingut la nova força del treball: no clausuren res i garanteixen el benefici generat per l’ acció constant de la in-quietud. El subjecte s’ha confòs amb el moviment incessant la seva pròpia alienació.

La vida hiperactiva és el paradigma de la pobresa d’experiència atès que comporta un excedent deficitari: tenim moltes experiències però quasi totes són banals. La conseqüència d’això ha estat reconeguda desota diferents enunciats : vida nua (G.Agamben), vida danyada (S.López Petit), societat del cansament (B.Ch. Han), corrosió del caràcter (R. Sennett), fàbrica d’infelicitat (F. Berardi), societat depressiva (A. Ehrenberg),…La fatiga, el dolor provocat per l’autoexplotació, esdevé així inevitable. Però en lloc de representar una condició patològica que ha de ser corregida per tal de tornar a l’espiral insensata de la producció, la fatiga pot representar l’ocasió
pel despertar de la conciencia; el punt d’inflexió a partir del qual s’enceta un procès emancipatori. La fatiga és l’instant de detenció i pausa, el moment del “cansament capaç” (P.Handke) amb el qual comença el sabotatge. La fatiga esdevé així – en qualitat de revolució molecular – l’inici d’una vaga que polititza el malestar.

Si en l’àmbit de l’enginyeria la fatiga designa la disminució de la resistencia dels materials sotmesos a un esforç repetit, en l’esfera de l’enginyeria social, la fatiga representa “la reivindicació esgotada del cos individual que reclama el dret al descans social” (R.Bathes). Amb la fatiga, la hiperactivitat muda en mera producció de detenció. En la negativa a la producció de la fatiga hi roman el principi emancipatori de la deseducació; i en la seva neutralitat hi descansa la promesa, quieta, de tota la diversitat possible. Aquest elogi de la fatiga, emparentat amb les apologies de la
mandra, de l’anonimat, de la desaparició i de la inacció, ocupa en l’horitzó de l’experiència contemporània la posició, capgirant-la, que temps enrere va ocupar la malenconia.

Ara bé, com convertir aquest argument en una exposició?. Com articular una situació que traslladi aquests continguts? Aquests petits reptes , propis d’un camp disciplinar cada dia més empobrit no comporten la pregunta de per què fer una exposició?

Dimecres 2 de Setembre a les 17h al CSLC

El ACTO 32: Alberto Peral, Nudos presenta las últimas obras de este artista realizadas específicamente para el Nivell Zero. Un trabajo pensado desde la escultura donde cada elemento, a pesar de ser autónomo, establece un hilo conductor que comunica las diferentes obras entre sí. Sus instalaciones conectan el exterior y el interior del espacio expositivo en ese juego de dobles habitual en su escultura, que transforma paredes, suelo y obras en un ámbito representacional de gran fuerza simbólica.

Tal y como apunta Manuel Segade en el texto del catálogo, los muros de la sala se ahuecan y son revestidos en cerámica o se proyectan mediante una prótesis formal de tubos de metal. Por su parte, el suelo del patio revela su naturaleza construida: sus baldosas devienen parte intrínseca del proyecto al convertirse en un material reordenado por una voluntad escultórica y geométrica que parece reeducar el espacio y demostrar su capacidad de mutación.

En las esculturas de Alberto Peral se hace también evidente ese poder de la representación que afecta lo real. Llama la atención su vocabulario sencillo, sutil y sumamente estético, reducido a las familias formales del círculo y del triángulo, o de la esfera y del cono. Este repertorio es también un juego de reflejos: son formas dobles, dentro y fuera o interior y exterior, con materiales revertidos o insertados unos en otros.